Puntos Cardinales

Saturday, May 21, 2005

Uh, Gee, Great!


Marilyn Monroe, el Mito, desde los ojos de Warhol Posted by Hello


Mitificar es sencillo. Bastan unas dosis de fama, belleza y dinero para convertir a un ser humano en un icono, en un espectro de la realidad congelado entre los vestigios de una época. James Dean estampó su Porsche Spyder en el cruce de Cholame para alcanzar la inmortalidad, para permanecer joven y hermoso en nuestro recuerdo. Sin ir más lejos, aquel mismo 30 de septiembre de 1955, nació una leyenda que aún hoy perdura.
Mitificar es sencillo. Desmitificar, no. Desnudar a un genio como Andy Warhol, padre y máximo impulsor del movimiento artístico – me atrevería también a decir “ideológico”-conocido como ‘Pop Art’, no es fácil.
Este monstruo contemporáneo, enamorado de la belleza, tuvo que aprender a convivir con un físico que no le agradaba en absoluto. De la ironía con que neutralizó sus defectos físicos y palió la carga de aquel niño pálido, enfermizo y de carácter extremadamente introvertido, brotó un mundo, nació un arte, una filosofía de vida.

“I love Los Angeles. I love Hollywood. They’ re beautiful. Everything is plastic, but I love plastic”

Amar la belleza, tomar lo bueno de cada persona, de cada momento, para que así la vida tenga mejor sabor, desechar el negativismo, olvidar los defectos.
Warhol amaba Hollywood y todo lo relativo a las estrellas de cine, al mundo del “glamour”. Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor, Elvis Presley...muchos fueron los famosos a los que dieron forma sus pinceles. Cualquiera que económicamente pudiera permitírselo podía ser poptratado (así se refería el propio artista a sus retratos) por Warhol y así, contribuir a la financiación de sus obras. De este modo, una larga lista de caras conocidas pasó a engrosar su colección de ‘Vanity portraits’.

“I’m afraid that if I look at a thing long enough, it looses all of its meaning”

Las serigrafías y acrílicos de Marilyn Monroe, de Jackie Kennedy justo después del asesinato de su esposo, de doscientas diez botellas de Coca-Cola, de Carlos de Inglaterra y Diana de Gales, de latas de conserva...de Marilyn...de Marylin...porque la fama es efímera; todo lo que hoy está en la cumbre, puede mañana caer al vacío; porque nunca sabes cuando puede dejar de gotear el grifo. Pese a su efervescecia e intangibilidad, pese a su ilógico sinsentido, todo el mundo quiere ser famoso. Warhol reclamaba “15 minutos de fama” para cada uno.

Desnudando al mito
Cínico, excéntrico, crítico. No se comprometió con grandes causas. Su supuesta homosexualidad fue vehiculada a través del celuloide (terreno en el que se adentró a partir de finales de los 60), y no mediante sus pinturas, planas y cerradas. Aún hoy se plantean dudas acerca de sus orígenes.
Este hijo de inmigrantes polacos establecidos en Pittsburg y criado en una especie de gueto, lejos del polvo de estrella que tanto le obsesionaría, nació como Warhola, Andrew Warhola. El cambio de apellido (de Warhola a Warhol) se debió a una confusión. Al parecer, la revista Glamour Magazine publicó un dibujo suyo titulado ‘Success is a Jobz’ en agosto de 1949, pero por error su apellido apareció como Warhol, en lugar de Warhola. Desde entonces él decidió utilizar este nuevo apellido.

Ciertamente, no resulta fácil adentrarse en un universo como el de Warhol. No es fácil no tildar de excéntrico a un artista en cuyas creaciones empleaba chocolate a la taza, mermelada de fresa, e incluso semen humano, además de los componentes habituales. No es nada fácil.

Muerto no, simplemente Desaparecido
La gran obsesión de este hombre obsesionado con lo bello era sin duda la muerte. Él no moriría; simplemente, desaparecería. “Me gusta la idea de que nos convertiremos en polvo o arena, pero sería fantástico reencarnarse en una gran piedra preciosa en un anillo en el dedo de Elizabeth Taylor”.
El 3 de junio de 1968, Valerie Solanis, una estrella de segunda, entró en su estudio (Factory) y disparó a Warhol tres veces en el pecho. Sobrevivió de milagro. Después de una larga recuperación, el pintor continuó trabajando, dibujando, inmiscuido en sus proyectos.
Warhol falleció en 1987. Dejó tras de sí toda una vida dedicada al arte. Entre su legado se apilan magníficas pinturas, películas arriesgadas, la revista ‘Interview’ –que fundó en 1969-, un libro de filosofía –‘De la A a la Z’-, donde el artista plasmó su particular visión de la naturaleza humana, de la belleza, de la fama, de...
En 1987 desapareció el que podría calificarse como el mejor artista gráfico del ‘Pop Art’.
Reclamo 15 minutos de silencio en su recuerdo. 15, ni uno más. Sólo 15.

Thursday, May 19, 2005

Perfil: ARCADI OLIVERES, economista i president de Justícia i Pau


Arcadi Oliveres, treballant per un món menys desigual
Posted by Hello

Un home compromès, de discurs hàbil; no gaire alt, d’escassa presència física, però que sembla que dugui l’expressió “bona persona” impresa en el rostre.
Fa uns moments, ha donat una xerrada al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en defensa de la regularització de papers pels immigrants. De la més de mitja hora sota el sol bullent, retinc una frase d’Arcadi Oliveres, que em queda gravada: “La història de la humanitat és la història de les migracions”.
Arcadi Oliveres i Boadella neix a Barcelona el 1945. És doctor en Ciències Econòmiques, i professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. És també president de Justícia i Pau i de la Fundació Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès. La primera d’aquestes dues organitzacions –Justícia i Pau- es mou “a nivell de campanyes”, puntualitza Oliveres. La darrera d’aquestes campanyes va tenir com a lema “Consumim per la justícia i la pau”. Es tracta d’unes jornades que van tenir lloc del 28 al 30 d’abril, amb l’objectiu de promoure uns hàbits de consum més responsables. La Universitat de la Pau és, d’altra banda, “una institució de caire més acadèmic”, tal com la defineix Oliveres. Pau, desenvolupament, ecologia, immigració, deute extern... són alguns dels temes que des d’aquí es treballen, sobretot a través de l’organització de cursos. Aquest any, la Universitat celebra els seus 20 anys, per la qual cosa, aprofundirà en ”l’evolució del món en aquests darrers 20 anys i, sobre tot, el que encara ens interessa més, en com anirà en el futur”, exposa el president de la institució.
Altres càrrecs destacables d’Arcadi Oliveres són: president honorari de l’Associació FETS (Finançament Ètic i Solidari), i vicepresident de la Federació Catalana d’ONG per la Pau.
El senyor Oliveres és expert en temes com ara les relacions Nord-Sud, el comerç internacional, el deute extern, l’economia en defensa i, en general, totes les qüestions relacionades amb l’economia mundial.
Apart de dur a terme la seva tasca com a professor a la UAB, imparteix tota mena de cursos, màsters i postgraus en cooperació i desenvolupament. També és membre del Comitè Internacional de la Fundació per la Pau i de la Societat Catalana d’Economia, i vocal del patronat del “Casal l’Europa” de Sabadell i de la Fundació “Un sol món”.
Ha col·laborat en diverses publicacions, com ara Nord-sud, diagnòstic i perspectives (Barcelona, 1988), o Aldea global, justícia parcial (Barcelona 2003). La seva darrera obra es titula Contra la fam i la guerra (2004).

Monday, May 09, 2005

La crónica: un ambiente, un mundo

Sant Jordi, un carnaval erótico-festivo carente de glamour

Cuenta la leyenda que en los alrededores de la ciudad de Sirena, capital de Pentápolis, un valiente caballero se enfrentó a un dragón para rescatar a una princesa. De la sangre que brollaba de la herida del monstruo, brotó un rosal de rosas rojas. Sant Jordi, pues así se llamaba el héroe, tomó una y se la tendió a la princesa.
En los avatares del siglo XXI, las rosas que compramos por Sant Jordi pueden ser rojas, amarillas, verdes, azules, blancas, negras, de topos, a rayas... y todas ellas pueden adquirirse por un módico precio que oscila entre los 3 y los 4 euros la unidad, o por 3,75 euros si se trata de la oferta “dos por uno”. Los esposos, novios, amantes y amigos serán caballeros por un día regalando una rosa a sus respectivas princesas. En el día de hoy, Sant Jordi, la clásica táctica femenina para llamar la atención de “-cariño, no hace falta que me compres nada-”, no es válida. Desde primera hora de la mañana del veintitrés de abril, en las céntricas calles de Barcelona, ya se están vendiendo las “últimas” rosas. Las lejanas notas sensuales de un romance han dado lugar a un espectáculo erótico-festivo donde lo esencial es aprovechar el tirón comercial de la fiesta.

A medida que el sol se apodera del cielo, el ambiente se va tiñendo de júbilo. Poco a poco, el paseo de Gracia se va sembrando de tenderetes provistos de todo tipo de libros, desde manuales de autoayuda hasta los best-sellers del momento.
Las arterias de la ciudad se saturan de gente que avanza a través de ellas diluida entre la multitud, dejándose arrastrar por la marabunta humana. El sol pesa ahora sobre nuestras cabezas. Todos formamos un compacto conglomerado humano, asfixiado por el calor y por la lentitud con que avanza el gentío. Se respira el sudor. Comentarios como “-aquí hay que pasar a hostias-” retumban en mis oídos y me agobian con mayor ímpetu aún.

Tomo aire en el asediado puesto de “Happy Books”. Todos los libros están rebajados un 10% del precio habitual. Este descuento, sumado al factor de una fecha puntual como es Sant Jordi, enloquece a lectores, también deba decirse, “puntuales”. Todos ellos corren desesperadamente en todas direcciones cual lobos en celo. En celo debe estar Antonia, una sesentona que interroga de manera inquisitiva a la librera sobre el precio y la localización del Kamasutra. Y lo hace mientras sostiene su última adquisición, un ejemplar de la séptima edición de la novela Pasión india, de Javier Moro. En definitiva, esta mujer necesita un revolcón. En cualquier caso, ¿optará Antonia por la versión extendida, de 9 euros, o por un pequeño manual con explícitas fotografías en color, de 10 euros? Sea cual fuere la elección de Antonia, regalar un Kamasutra a la pareja puede resultar un estimulante obsequio de resultados recíprocos con el que, además, se podría contribuir a fomentar la natalidad – dudo que sea éste el caso de la ya entrada en años Antonia-.


Sexo y comida, un cóctel explosivo

Este mismo patrón sexual explica que Prohibit als pares, del presentador radiofónico y televisivo Josep Llobató, sea uno de los dos libros de no ficción más vendidos en este día. El otro título es Cuina per solters, del cocinero Ismael Prados. Sexo y cocina son dos temas que van de la mano. Los sabores y las texturas de los alimentos son un placer para los sentidos. Por ello, montañas de libros de recetas culinarias copan las estanterías de todas las librerías. Cocina asiática, mediterránea, vegetariana... mas son los postres los que se llevan el gato al agua. Basta con dejarse caer por la pastelería “Mistral”, en el número 8 de la Ronda de San Antonio. Las rutinarias barras de cuarto y de medio han sido sustituidas por tartas y panes de Sant Jordi, más apropiados para la ocasión. Finas capas de hojaldre se intercalan con crema pastelera hasta reproducir la forma de un libro. La parte superior simula el lomo del mismo, nevada del azúcar molido que cualquier otro sábado hubiera hecho lo propio con las ensaimadas. En el centro, un Sant Jordi de canela clava su lanza al dragón.
A escasos metros de allí, el chocolate –ese codiciado sustitutivo del sexo y, según recientes estudios, antioxidante y anticelulítico- es el objeto de deseo de una cola de personas a la puerta de una bombonería. Los clientes son mayoritariamente varones. He oído que muchos de los hombres que son infieles en sus matrimonios, canalizan sus remordimientos sorprendiendo constantemente a sus señoras con algún detalle.


Demasiado "glamour" para ser verdad

En el quiosco de la esquina, reparo en la edición de abril de la revista Cosmopolitan. Una tal Jessica Alba, de pechos exuberantes, acapara la portada. La joven está embutida en un modelito de idéntico corte al que la actriz Gwyneth Paltrow lució en la ceremonia de los Oscar, pero en azul celeste –el de la Paltrow era rosa pastel-. Unos pasos más allá, donde la Ronda de San Antonio converge con la calle Pelayo, una mujer corpulenta, de mediana edad y mofletes rechonchos, sonriente, vende rosas disfrazada de doncella medieval, como si de una Dulcinea del Toboso que aguarda a su Don Quijote se tratara. El pistacho, color imperante en todos los escaparates de las boutiques, protagonizará sin duda la temporada primavera-verano. Los tirantes y las sandalias de esparto y cuña pronto aterrizarán en nuestros guardarropas. De cara al mediodía, el calor se torna agobiante. Dos palomas, macho y hembra, arrullan mientras baten las alas alborozadamente. Ciertamente, la primavera la sangre altera. Una pareja, hombre y mujer, se funden en un abrazo. Una repentina ráfaga de viento ha despeinado la voluminosa melena de ella. Por un instante, los cabellos de ambos amantes se han confundido. El erotismo impregna cada pétalo de cada rosa, cada brizna de aire, las notas de color del paisaje urbano; está presente a cada paso, en todos los escaparates, en cada uno de... súbitamente, un camarero asoma la cabeza desde el interior de una taberna y grita: “¡Pejcaíto frito! La tapa a 3,75”. Y se esfuma la esencia de un momento “glamouroso”.

Tuesday, May 03, 2005

“Condonant l’actual deute no resolem res si no canvien les relacions desiguals envers el Tercer Món"

Entrevista a Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau:


Estem a l’edifici B del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); concretament, davant del despatx del professor Arcadi Oliveres, al Departament d’Economia Aplicada de la facultat d’Economia i Dret. A l’interior del despatx, atapeït de mobles d’oficina, impera el desordre. Hi ha muntanyes de documents, exemplars de revistes antics, llibres, arxius... apilats per tot arreu. Un armari metàl·lic empaperat amb post-it, un escriptori on s’apilen sobres diversos, entre els quals hi destaquen un de “Sabadell Solidari” i un altre on hi consta “la Caixa” com a remitent. Un calendari que commemora el 60è aniversari de les Nacions Unides, llibres i més llibres, un des quals no és altre que un exemplar de “Contra la fam i la guerra”, la darrera obra publicada per l’economista Arcadi Oliveres. Aquest detall i la recent venda d’armes que el govern de Zapatero ha dut ha terme a Veneçuela, encaminen l’entrevista cap a temes bèl·lics; la venda d’armes de països del Nord a països del Sud. Precisament l’existència d’un codi de conducta europeu, signat durant l’etapa socialista de Felipe González, prohibeix l’exportació d’armes a països que pateixen conflictes bèl·lics o on es vulneren els drets humans. “El 72% de les exportacions dels països europeus violen les normes comunitàries del codi de conducta”, corrobora Arcadi Oliveres sobre els resultats d’un estudi que va realitzar la organització Spas (Societat Per l’Arbitratge Suec), i que afectava els 15 països comunitaris d’aleshores. Al parer de l’economista, tot i que aquesta acció que l’actual govern de Zapatero va realitzar a Veneçuela és “condemnable”, “no és pas un cas excepcional”, sinó que el que hi trobem és una violació “sistemàtica” del codi. Sobre el debat públic que aquesta venda d’armes ha generat al nostre país, Oliveres ens recorda: “El partit popular (PP) va fer-ho encara més malament”; “El PP va vendre armes a Colòmbia, que té una dictadura molt pitjor [“el dictador Uribe no és altra cosa que el senyor que va muntar aquests grups d’assassins que es diuen para-militars”, puntualitza] i, a més, ho va fer en secret”.

“El 72% de les exportacions dels països europeus violen les normes comunitàries del codi de conducta”

Sense abandonar els codis comunitaris, en motiu del recent referèndum convocat per aprovar la Constitució Europea, Arcadi Oliveres es declarava “en contra de la defensa europea”. “És bo que Europa tingui una defensa forta”, admet Oliveres, “perquè té una economia forta, i perquè d’aquesta manera podrà rivalitzar amb els Estats Units (EEUU)”, argumenta. Tanmateix, objecta: “La defensa europea està vinculada a la OTAN, i com que la OTAN està erigida pels EEUU, això ja demostra clarament que no hi ha cap voluntat de tenir defensa europea independent”, en referència al que la Constitució Europea al·lega sobre aquest tema. De la mateixa manera, Oliveres pronostica, sobre la qüestió d’aconseguir una defensa pròpia europea per tal de fer el contrapès als EEUU, que “mai, al llarg de la història, ni un sol imperi ha caigut per efectes de contrapès; tots els imperis han caigut perquè han anat buidant-se ells mateixos”. Amb això, l’especialista en economia recomana que ajudem “als nord-americans que intenten fer caure el seu propi país”. Després d’aquesta dissertació, em ve al cap una declaració que Oliveres va fer en motiu de la carrera armamentística europea, on deia que el millor no era armar Europa, sinó desarmar els EEUU.
De la qüestió de la venda d’armes d’Espanya a Veneçuela, podem establir un vincle inevitable amb el síndrome que aquests països subdesenvolupats semblen patir, en preferir invertir en armament enlloc de fer-ho en necessitats bàsiques. I és que Veneçuela és un cas paradigmàtic. Ens sobta que un país com aquest, que suporta un deute extern de 26.416 milions de dòlars, hagi comprat armes a Espanya per la quantitat de 1.300 milions d’euros. Oliveres assenyala, com a primer motiu important, el paper que hi juguen els dirigents polítics d’aquests països, majoritàriament “dictadors nefastos” que “no pensen massa en el benestar dels seus pobles”. “Però, la major part de vegades, han estat col·locats o enviats per països occidentals perquè responen als seus interessos”, aclareix. Oliveres considera que l’arrel del problema és “una descolonització mal feta”, en què els descolonitzadors “no estaven creant països; estaven creant conflictes”. És la voluntat de comprar armes per a “fer-se amb el territori veí” la que motiva, segons Arcadi, a aquests dictadors. Obvien, per tant, un deute extern que els tortura, l’abolició del qual, en opinió d’aquest especialista en economia mundial, no és quelcom utòpic. Oliveres pronostica: “Si el govern espanyol ens carregués un impost del 2‰, tindria els diners per condonar el deute al Tercer Món”. “La segona manera de fer-ho”, afegeix, “seria demanant impostos a tots aquells que els evadeixen i s’amaguen en paradisos fiscals”. El problema, però, va més enllà: “No ho resolem tot si no canvien les relacions econòmiques injustes envers el Tercer Món”.
Darrerament, després que països del sud-est asiàtic que carregaven amb deute extern es veiessin greument afectats per tsunamis, es va decidir condonar-els-hi el deute. “De vegades, es fan servir excuses per perdonar el deute”, explica Arcadi Oliveres, “però hi ha casos molt pitjors”. Concretament, ell esmenta dos exemples. El primer: “EEUU va perdonar el deute a Egipte perquè Egipte li havia donat suport durant la Guerra del Golf”. En segon lloc: “EEUU va perdonar el deute a Pakistan perquè Pakistan l’havia ajudat en la Guerra d’Afganistan”.

“Si el govern espanyol ens carregués un impost del 2‰, tindria els diners per condonar el deute al Tercer Món”

Deixant de banda temes político-econòmics on els ciutadans poc o res tenim a fer, cal insistir, això sí, en altres assumptes on hi puguem participar de forma activa. La compra de productes de Comerç Just i la inversió en la Banca Ètica en són dos exemples, tot i que encara massa desconeguts en l’actualitat.
Demanem a Arcadi Oliveres que ens informi una mica sobre el funcionament i la fiabilitat d’aquest tipus de comerç. Ens explica, per tant, que als països d’origen d’aquests productes hi ha un “representant de la ONG” que “certifica” que les cooperatives elaboren productes en unes bones condicions. “ Que aquestes cooperatives paguen salaris dignes als seus treballadors, no contaminen, no exploten els nens”, són alguns dels aspectes a comprovar. A continuació, s’incorpora un segell o label al producte “i quan tu compres el cafè i veus el segell, com que aquella organització et mereix garantia, perquè fa molts anys que està fent aquesta feina, tu ja saps que aquell producte és de Comerç Just”, dedueix Arcadi. El problema que Oliveres veu és “el lloc de distribució”, ja que la majoria d’aquests productes no es troben en establiments convencionals. Sobre això, Oliveres afirma: “Diuen alguns que seria convenient posar-los al Pryca, o al Carrefour, o al Caprabo”. Però, si així fos, Arcadi n’extreu el següent: “Tu estaràs comprant cafè de Comerç Just al Pryca, però potser les caixeres del Pryca estan cobrant un sou de misèria, amb el qual tu estaràs practicant el Comerç Just amb una part, que és amb la compra del cafè, però no el practiques amb l’altra, que és que aquella persona estarà allà torturada tot el dia”.
Quan tractem el tema de la banca Ètica, el senyor Arcadi Oliveres no pot evitar bromejar sobre l’expressió “Banca Ètica”: “És allò que els filòlegs en diuen oxymoron”. Aquest projecte arriba ara a Espanya després d’haver triomfat als països del nord d’Europa –la primera Banca Ètica es va fundar a Londres el 1897-. “Diria que una Banca Ètica té dos elements clarament distintius”, comenta Oliveres. I concreta la primera característica dient: “Dóna crèdit a qui no té aval, garantia o hipoteca, i li dóna, no perquè tingui uns béns amb els que respondre, sinó perquè li mereix confiança el projecte d’aquella persona”. I continua: “La segona característica no és pel qui rep el crèdit, sinó pel qui hi diposita els diners, que sap que aquells diners, a la Banca Ètica, tindran una aplicació coherent amb la seva manera de pensar”. “No aniràs el 15 de febrer a una manifestació en contra de la guerra d’Iraq i col·locaràs a final de mes la teva nòmina al banc Bilbao Bizcaya, que resulta que té una fàbrica d’armament que es diu Industria Turbo Propulsores”, reconeix Oliveres.
Sobre el retorn dels crèdits de la Banca Ètica, creu el senyor Oliveres que aquests són “més ben retornats que els de la banca convencional”, bàsicament perquè “es donen a la producció i no al consum”, “es donen a uns empresaris als quals es supervisa”, i “majoritàriament es donen a dones, que solen ser més complidores que els homes”.

“No aniràs a una manifestació en contra de la guerra d’Iraq i col·locaràs a final de mes la teva nòmina al banc Bilbao Bizcaya, que resulta que té una fàbrica d’armament”

Enmig de la conversa, sona el mòbil Alcatel d’Arcadi Oliveres. Pel que sembla, algú altre intenta entrevistar a aquest gran coneixedor de les qüestions de l’economia mundial, quelcom gens fàcil, donada la seva apretada agenda.
Retornant als motius que ens ocupen, fem ja les darreres pinzellades a una entrevista molt profitosa demanant-li que esmenti altres temes relacionats amb la problemàtica Nord-Sud. La immigració, les multinacionals, la bretxa tecnològica, el comportament de les companyies transnacionals, etc. És precisament aquest darrer tema el que em fa autoculpabilitzar-me, sobretot després d’escoltar les paraules d’Arcadi Oliveres: “Resulta que la Nestlé pagarà malament el cafè, i nosaltres, quan ens jubilem, tindrem un pla de pensions amb accions de la Nestlé”, proposa Arcadi, com a exemple de com nosaltres, les persones “de peu”, ens acabem beneficiant dels beneficis que generen aquest tipus de companyies. I conclou dient: “I aleshores, resultarà que la riquesa de la nostra pensió estarà basada en la pobresa que la Nestlé ha generat en aquests països”.

I jo em pregunto: “I ara, què?, És possible un món menys desigual?”. Arcadi Oliveres així ho creu: “I com deia aquell amic meu: I necessari”.

“Un altre món és possible; el que falta és voluntat política i social"

Entrevista a Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau:

Arcadi Oliveres, expert en economia mundial, ha reflexionat al llarg de la seva trajectòria professional sobre temes diversos dins l’àmbit econòmic internacional. L’economia en defensa i les relacions desiguals Nord-Sud en són dos exemples d’actualitat.
Fa poc, el govern espanyol va vendre armes a Veneçuela tenint en vigència un codi de conducta europeu que es va signar durant l’etapa socialista de Felipe González, i que prohibeix l’exportació d’armes a països que pateixen conflictes bèl·lics o on es vulneren els drets humans.
Per què ara el govern de Zapatero viola aquest codi i duu a terme aquesta venda d’armes a Veneçuela?
Segons un estudi fet a Suècia per una organització anomenada Spas ( Societat Per l’Arbitratge Suec), analitzant les exportacions d’armes dels 15 països comunitaris- abans que entressin els deu últims- el 72% de les exportacions dels països europeus violaven les normes comunitàries del codi de conducta. És a dir, aquest no és pas un cas excepcional.

En una entrevista anterior on va tractar el tema de la carrera armamentística europea, vostè declarava que el millor que es pot fer no és armar Europa, sinó desarmar els Estats Units. A què es referia exactament?
En motiu de la Constitució Europea, hi ha la idea que Europa tingui una defensa forta, perquè té una economia forta i perquè així podrà rivalitzar amb els Estats Units. Europa no pot tenir una defensa pròpia i independent perquè la seva defensa està vinculada a una OTAN erigida pels Estats Units. I, suposant que així fos, posats a fer imperialisme, Europa ja fa 500 anys que el practica, i d’aquesta manera acabaríem tots armats. Al llarg de la història, ni un sol imperi ha caigut per efectes de contrapès, sinó perquè ha anat buidant-se ell mateix. Per tant, cal que ajudem als nord-americans que intenten fer caure el seu propi país.

Un país com Veneçuela, que té un deute extern d’exactament 26.416 milions de dòlars, ha comprat a Espanya per la quantitat de 1.300 milions d’euros, argumentant que són armes per defensar la pau i no pas per fer la guerra.
Què opina sobre aquesta justificació?
La ONU ha calculat que, del deute extern que tenen els països del Tercer Món, un 30% és degut a la compra d’armes que han fet. Veneçuela i Espanya diuen que són armes defensives. No és veritat, totes les armes són ofensives.
Creu que algun dia s’abolirà el deute extern?
En principi, perdonar el deute extern no és una utopia. Si el govern espanyol ens carregués un impost per a compensar el deute, aquest seria del 2‰ durant deu anys. La segona manera de fer-ho, seria demanant impostos a tots aquells que els evadeixen i que s’amaguen en paradisos fiscals. Tanmateix, condonant l’actual deute no resolem res si no canvien les relacions econòmiques desiguals envers el Tercer Món.

Un tema també vinculat a les relacions econòmiques desiguals entre el Nord i el Sud, però on els ciutadans poden participar activament, és el Comerç Just. Però aquesta qüestió encara suscita massa dubtes.
Com podem estar segurs de que el Comerç Just és realment just? Com saber que no hi ha cap mena d’explotació laboral?
Les empreses, quan importen un producte de Comerç Just, li posen un label o segell. Això vol dir que un representant de les ONG ha comprovat com funcionen les cooperatives que li han venut el producte, si paguen salaris dignes als seus treballadors, no contaminen, no exploten als nens, etc.
Creu que seria convenient que els productes de Comerç Just accedissin als establiments convencionals?
Avui dia, si tu vols un paquet de Comerç Just, t’has d’anar a la tenda de Setem o d’Intermón. Alguns diuen que seria convenient trobar-ho al Pryca, o al Carrefour, o al Caprabo. Però, aleshores, tu estaràs comprant un cafè de Comerç Just al Pryca, però potser les caixeres del Pryca estan cobrant un sou de misèria, amb el qual tu estaràs practicant el Comerç Just amb una part, que és amb la compra del cafè, però no el practiques amb l’altra part, que és que aquella persona estarà allà torturada tot el dia.

La Banca Ètica és una iniciativa amb una llarga tradició als països del nord d’Europa. La primera Banca Ètica es va fundar a Londres el 1897. Ara fa deu anys, a Itàlia es va obrir la Banca Popolare Etica Italiana, que aquest any ha obert sucursals al País Basc i a Catalunya.
Com explicaria què és la Banca Ètica a una persona que desconegués el tema?
Una banca ètica té dos elements clarament distintius. Primer, dóna crèdit a qui no té aval, garantia o hipoteca, no perquè tingui uns béns amb els que respondre, sinó perquè el seu projecte li mereix confiança. Segon, qui hi diposita els diners sap que a la Banca Ètica tindran una aplicació coherent amb la seva manera de pensar. No aniràs a una manifestació en contra de la guerra d’Iraq i hi col·locaràs a final de mes la teva nòmina al banc Bilbao Bizcaya, que resulta que té una fàbrica d’armament que es diu “Industria Turbo Propulsores”.

La Banca Ètica concedeix crèdits a persones que no tenen aval, que no tenen propietat. Les estadístiques demostren que el 90 molt % de la gent compleix i retorna els diners però, com es pot assegurar la Banca Ètica que aquests diners seran retornats?
La Banca Ètica no sempre pot assegurar que els diners seran retornats, com tampoc ho pot fer la banca convencional. Però els crèdits de la Banca Ètica tenen menys impagats que els de la banca convencional. Primer, perquè aquests crèdits es donen a producció, i no a consum. En segon lloc, els crèdits es donen a uns empresaris als quals es supervisa. I majoritàriament, es donen a dones, que solen ser més complidores que els homes.

Ja per acabar, creu que un món menys desigual és possible?
I com deia aquell amic meu: “I necessari”. Avui en dia, que disposem de recursos en abundància, jo estic absolutament convençut de que un altre món és possible. El que falta és voluntat política i voluntat social.



Per més informació, consultar http://www.justiciaipau.org/

Sunday, April 24, 2005

De Todo Lo Posible Y Lo Imposible

"Habemus Blog"
Hoy, 24 de abril, nace mi weblog. Ha amanecido un día... a decir verdad, no he visto amanecer. Tras lograr sobrevivir a la espesa marea humana que en Sant Jordi copó todos los rincones de Barcelona... Tras el intenso perreo de anoche en Kché... Tras haber sufrido el robo de mi móvil... mi cuerpo no ha respondido hasta las 15.30 de la tarde (de la mañana desde mi perspectiva). Yo hoy me he perdido un amanecer tal vez bello, o quizás nublado. Mi weblog, por el contrario, ve amanecer hoy por vez primera.
'Puntos Cardinales' es su título. La dirección, por si a alguien le ha sorprendido, debe su ser a mi pintora más admirada, Teresa De Lempicka.
¿Qué encontraréis aquí?
Aquí colgaré un "de todo un poco". Noticias, comentarios, recetas, cotilleos varios, citas, links, críticas de cine... y mucho más. Si habéis visto alguna película recientemente y queréis recomendarla, o por el contrario criticarla, si discrepáis con mis comentarios, si... cualquier cosa que se os ocurra y os apetezca escribir, podéis dejar constancia de ella en este blog. No os cortéis. Agradeceré vuestra participación.