Puntos Cardinales

Tuesday, May 03, 2005

“Condonant l’actual deute no resolem res si no canvien les relacions desiguals envers el Tercer Món"

Entrevista a Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau:


Estem a l’edifici B del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); concretament, davant del despatx del professor Arcadi Oliveres, al Departament d’Economia Aplicada de la facultat d’Economia i Dret. A l’interior del despatx, atapeït de mobles d’oficina, impera el desordre. Hi ha muntanyes de documents, exemplars de revistes antics, llibres, arxius... apilats per tot arreu. Un armari metàl·lic empaperat amb post-it, un escriptori on s’apilen sobres diversos, entre els quals hi destaquen un de “Sabadell Solidari” i un altre on hi consta “la Caixa” com a remitent. Un calendari que commemora el 60è aniversari de les Nacions Unides, llibres i més llibres, un des quals no és altre que un exemplar de “Contra la fam i la guerra”, la darrera obra publicada per l’economista Arcadi Oliveres. Aquest detall i la recent venda d’armes que el govern de Zapatero ha dut ha terme a Veneçuela, encaminen l’entrevista cap a temes bèl·lics; la venda d’armes de països del Nord a països del Sud. Precisament l’existència d’un codi de conducta europeu, signat durant l’etapa socialista de Felipe González, prohibeix l’exportació d’armes a països que pateixen conflictes bèl·lics o on es vulneren els drets humans. “El 72% de les exportacions dels països europeus violen les normes comunitàries del codi de conducta”, corrobora Arcadi Oliveres sobre els resultats d’un estudi que va realitzar la organització Spas (Societat Per l’Arbitratge Suec), i que afectava els 15 països comunitaris d’aleshores. Al parer de l’economista, tot i que aquesta acció que l’actual govern de Zapatero va realitzar a Veneçuela és “condemnable”, “no és pas un cas excepcional”, sinó que el que hi trobem és una violació “sistemàtica” del codi. Sobre el debat públic que aquesta venda d’armes ha generat al nostre país, Oliveres ens recorda: “El partit popular (PP) va fer-ho encara més malament”; “El PP va vendre armes a Colòmbia, que té una dictadura molt pitjor [“el dictador Uribe no és altra cosa que el senyor que va muntar aquests grups d’assassins que es diuen para-militars”, puntualitza] i, a més, ho va fer en secret”.

“El 72% de les exportacions dels països europeus violen les normes comunitàries del codi de conducta”

Sense abandonar els codis comunitaris, en motiu del recent referèndum convocat per aprovar la Constitució Europea, Arcadi Oliveres es declarava “en contra de la defensa europea”. “És bo que Europa tingui una defensa forta”, admet Oliveres, “perquè té una economia forta, i perquè d’aquesta manera podrà rivalitzar amb els Estats Units (EEUU)”, argumenta. Tanmateix, objecta: “La defensa europea està vinculada a la OTAN, i com que la OTAN està erigida pels EEUU, això ja demostra clarament que no hi ha cap voluntat de tenir defensa europea independent”, en referència al que la Constitució Europea al·lega sobre aquest tema. De la mateixa manera, Oliveres pronostica, sobre la qüestió d’aconseguir una defensa pròpia europea per tal de fer el contrapès als EEUU, que “mai, al llarg de la història, ni un sol imperi ha caigut per efectes de contrapès; tots els imperis han caigut perquè han anat buidant-se ells mateixos”. Amb això, l’especialista en economia recomana que ajudem “als nord-americans que intenten fer caure el seu propi país”. Després d’aquesta dissertació, em ve al cap una declaració que Oliveres va fer en motiu de la carrera armamentística europea, on deia que el millor no era armar Europa, sinó desarmar els EEUU.
De la qüestió de la venda d’armes d’Espanya a Veneçuela, podem establir un vincle inevitable amb el síndrome que aquests països subdesenvolupats semblen patir, en preferir invertir en armament enlloc de fer-ho en necessitats bàsiques. I és que Veneçuela és un cas paradigmàtic. Ens sobta que un país com aquest, que suporta un deute extern de 26.416 milions de dòlars, hagi comprat armes a Espanya per la quantitat de 1.300 milions d’euros. Oliveres assenyala, com a primer motiu important, el paper que hi juguen els dirigents polítics d’aquests països, majoritàriament “dictadors nefastos” que “no pensen massa en el benestar dels seus pobles”. “Però, la major part de vegades, han estat col·locats o enviats per països occidentals perquè responen als seus interessos”, aclareix. Oliveres considera que l’arrel del problema és “una descolonització mal feta”, en què els descolonitzadors “no estaven creant països; estaven creant conflictes”. És la voluntat de comprar armes per a “fer-se amb el territori veí” la que motiva, segons Arcadi, a aquests dictadors. Obvien, per tant, un deute extern que els tortura, l’abolició del qual, en opinió d’aquest especialista en economia mundial, no és quelcom utòpic. Oliveres pronostica: “Si el govern espanyol ens carregués un impost del 2‰, tindria els diners per condonar el deute al Tercer Món”. “La segona manera de fer-ho”, afegeix, “seria demanant impostos a tots aquells que els evadeixen i s’amaguen en paradisos fiscals”. El problema, però, va més enllà: “No ho resolem tot si no canvien les relacions econòmiques injustes envers el Tercer Món”.
Darrerament, després que països del sud-est asiàtic que carregaven amb deute extern es veiessin greument afectats per tsunamis, es va decidir condonar-els-hi el deute. “De vegades, es fan servir excuses per perdonar el deute”, explica Arcadi Oliveres, “però hi ha casos molt pitjors”. Concretament, ell esmenta dos exemples. El primer: “EEUU va perdonar el deute a Egipte perquè Egipte li havia donat suport durant la Guerra del Golf”. En segon lloc: “EEUU va perdonar el deute a Pakistan perquè Pakistan l’havia ajudat en la Guerra d’Afganistan”.

“Si el govern espanyol ens carregués un impost del 2‰, tindria els diners per condonar el deute al Tercer Món”

Deixant de banda temes político-econòmics on els ciutadans poc o res tenim a fer, cal insistir, això sí, en altres assumptes on hi puguem participar de forma activa. La compra de productes de Comerç Just i la inversió en la Banca Ètica en són dos exemples, tot i que encara massa desconeguts en l’actualitat.
Demanem a Arcadi Oliveres que ens informi una mica sobre el funcionament i la fiabilitat d’aquest tipus de comerç. Ens explica, per tant, que als països d’origen d’aquests productes hi ha un “representant de la ONG” que “certifica” que les cooperatives elaboren productes en unes bones condicions. “ Que aquestes cooperatives paguen salaris dignes als seus treballadors, no contaminen, no exploten els nens”, són alguns dels aspectes a comprovar. A continuació, s’incorpora un segell o label al producte “i quan tu compres el cafè i veus el segell, com que aquella organització et mereix garantia, perquè fa molts anys que està fent aquesta feina, tu ja saps que aquell producte és de Comerç Just”, dedueix Arcadi. El problema que Oliveres veu és “el lloc de distribució”, ja que la majoria d’aquests productes no es troben en establiments convencionals. Sobre això, Oliveres afirma: “Diuen alguns que seria convenient posar-los al Pryca, o al Carrefour, o al Caprabo”. Però, si així fos, Arcadi n’extreu el següent: “Tu estaràs comprant cafè de Comerç Just al Pryca, però potser les caixeres del Pryca estan cobrant un sou de misèria, amb el qual tu estaràs practicant el Comerç Just amb una part, que és amb la compra del cafè, però no el practiques amb l’altra, que és que aquella persona estarà allà torturada tot el dia”.
Quan tractem el tema de la banca Ètica, el senyor Arcadi Oliveres no pot evitar bromejar sobre l’expressió “Banca Ètica”: “És allò que els filòlegs en diuen oxymoron”. Aquest projecte arriba ara a Espanya després d’haver triomfat als països del nord d’Europa –la primera Banca Ètica es va fundar a Londres el 1897-. “Diria que una Banca Ètica té dos elements clarament distintius”, comenta Oliveres. I concreta la primera característica dient: “Dóna crèdit a qui no té aval, garantia o hipoteca, i li dóna, no perquè tingui uns béns amb els que respondre, sinó perquè li mereix confiança el projecte d’aquella persona”. I continua: “La segona característica no és pel qui rep el crèdit, sinó pel qui hi diposita els diners, que sap que aquells diners, a la Banca Ètica, tindran una aplicació coherent amb la seva manera de pensar”. “No aniràs el 15 de febrer a una manifestació en contra de la guerra d’Iraq i col·locaràs a final de mes la teva nòmina al banc Bilbao Bizcaya, que resulta que té una fàbrica d’armament que es diu Industria Turbo Propulsores”, reconeix Oliveres.
Sobre el retorn dels crèdits de la Banca Ètica, creu el senyor Oliveres que aquests són “més ben retornats que els de la banca convencional”, bàsicament perquè “es donen a la producció i no al consum”, “es donen a uns empresaris als quals es supervisa”, i “majoritàriament es donen a dones, que solen ser més complidores que els homes”.

“No aniràs a una manifestació en contra de la guerra d’Iraq i col·locaràs a final de mes la teva nòmina al banc Bilbao Bizcaya, que resulta que té una fàbrica d’armament”

Enmig de la conversa, sona el mòbil Alcatel d’Arcadi Oliveres. Pel que sembla, algú altre intenta entrevistar a aquest gran coneixedor de les qüestions de l’economia mundial, quelcom gens fàcil, donada la seva apretada agenda.
Retornant als motius que ens ocupen, fem ja les darreres pinzellades a una entrevista molt profitosa demanant-li que esmenti altres temes relacionats amb la problemàtica Nord-Sud. La immigració, les multinacionals, la bretxa tecnològica, el comportament de les companyies transnacionals, etc. És precisament aquest darrer tema el que em fa autoculpabilitzar-me, sobretot després d’escoltar les paraules d’Arcadi Oliveres: “Resulta que la Nestlé pagarà malament el cafè, i nosaltres, quan ens jubilem, tindrem un pla de pensions amb accions de la Nestlé”, proposa Arcadi, com a exemple de com nosaltres, les persones “de peu”, ens acabem beneficiant dels beneficis que generen aquest tipus de companyies. I conclou dient: “I aleshores, resultarà que la riquesa de la nostra pensió estarà basada en la pobresa que la Nestlé ha generat en aquests països”.

I jo em pregunto: “I ara, què?, És possible un món menys desigual?”. Arcadi Oliveres així ho creu: “I com deia aquell amic meu: I necessari”.

1 Comments:

Post a Comment

<< Home